1973. Riudaura, Catalunya.
La colla d’en Serramoto han parat a esmorzar al Bar Pilar, com fan sempre que pugen per aquestes contrades. Entre el vi i l’embotit la conversa es va animant, escalfats per l’estufa de llenya i segurament per algun raig de rom pujol als cafès. Farden de pujar molt ràpid per la pista d’Els Plans, diuen que en Cases de Gas Gas va pujar en 37 minuts quan van fer la pujada en costa del campionat de la Pinya.
A la taula del costat, en Benet i en Paulino estan jugant al truc mentre els van sentint. Què collons, diu en Benet, però si tampoc n’hi ha per tant. Les motos pugen per la pista, però en Benet ha treballat a bosc molts anys i es coneix tots els camins i les dreceres, i sap que fent marrada pot arribar abans. En Paulino no pensa el mateix, però li agrada fer la guitza al seu amic. Au va, Benet com vols baixar més ràpid que les motos? M’hi jugo un dinar! En Benet ja està més escalfat que els pistons d’un tractor. Li pica l’ullet a en Paulino, es fan aquella mà i es gira de cop cap als motoristes:
-Jo, pujar potser no, però baixar, baixo més ràpid que vosaltres!
Just ho diu en un moment on tothom havia callat. Ningú més bada boca, tots els caps es giren cap a ell.
-Ostres mestre, voleu dir? De dalt d’Els Plans estem dient, eh? En 37 minuts!
-A veure, què us hi jugueu?
La juguesca estava feta. Uns quants dies més tard, en Benet surt de dalt d’Els Plans per veure qui arriba més ràpid a Riudaura: els motoristes amb les seves Bultacos i Monteses, que feien servir la pista d’Els Plans, o en Benet amb les seves càmpings, que baixava pel camí d’anar a peu que s’havia fet servir tota la vida, i que baixava directe al poble. Perquè potser ens imaginem un noi jove equipat amb sabates de córrer i malles d’esport, però no era ben bé així. En Benet era un home de bosc, i ja tenia una edat, era gairebé un avi. No portava malles ni camelbag. Portava pantalons de pana, que era desembre i feia fred. I anava amb càmpings. Heu provat mai de córrer amb càmpings?
Doncs ell ho va fer. I més ràpid que les motos. A Riudaura l’esperava tot el poble amb pancarta inclosa, i mentre els veïns anaven parlant de si ho faria o no ho faria, de cop va aparèixer allà al mig, molt cansat però abans d’hora. I tothom va celebrar la victòria com si fos la final d’un mundial, menys en Paulino, que li va tocar pagar el dinar d’en Benet. Que segurament va arribar amb gana.
En aquella època es deia sovint de quan algú caminava molt que camina més que un andarín, i des de llavors i en honor seu es va batejar el camí d’Els Plans, el d’anar a peu, com el camí de l’Andarín. I els de les motos... bé, no van fardar mai més de res. O potser sí, però en algun altre poble.
I tu, creus que pots baixar més ràpid que en Benet? Doncs prepara les teves càmpings i vine cap a Riudaura, que t’hi esperem tot jugant al truc.